viernes, 16 de junio de 2017

Era de les Bruixes

L'Era, Pla o coll de les Bruixes.


La Tradició popular li ha donat diferents noms a aquest racó del nostre terme, que si més no, és una cruïlla de camins. I sabem que aquests espais de dubte, discerniment i indecisió, són proclius a aquest pensament esotèrics-místics per tradició. Bruixes, dimonis, fantasmes o tot tipus d'espectres tenien aparició i força, semblava ser, en els encreuaments de camins.

 
Roca de l'Era de les Bruixes

És per això què, a l'època medieval i moderna, aquests punts al bell mig, eren marcats amb creus de pedra sobre pedrons, que també podien ser de ferro. Així, com verges o representacions de sants, com a símbol de protecció a les persones que hi passaven en aquestes bifurcacions. Quan passaven davant paraven a fer una plagaria, per tal de guanyar la protecció fins al proper encreuament. Una barreja d'elements espirituals, socials, econòmics, etc. Són el viu testimoni de les creences on un temps era temps. 
Avui encara trobem d'aquests peculiars elements. Però el mal anomenat "progrés", s'ha encarregat de fer de les seves i destrossar molts d'aquests pedrons. Tot i això hi ha punts què el topònim s'ha conservat i arribat fins als nostres dies, vet aquí el motiu de la nostra crònica.
 
Curiosament, hi havia un dia a l'any que la protecció estava assegurada, sense necessitat de plegaries, aquest era el dia de Sant Joan. En aquesta data, tradicionalment a trenc d'alba, pagesos portaven el cap de bestiar més bo a aquests punts. La bona ventura era donada per tot l'any a l'animal, amb la sortida del sol. A més aquest privilegi també era transmès a la totalitat de les besties que hi havia pagès.
 

Senyalització de traçat i pedra

En el context dels segles XIII - XIV ple de supersticions, la incertesa del moment, la inseguretat, les invasions i les reconquestes van perseguir i castigar tot allò que sortís del cànon establer. Però va ser a finals S. XIV que es va endurir, i la bruixeria passava a ser delicte civil, amb un tribunal específic, creat a Espanya, la Inquisició. A partir del XIV - XV les bruixes i bruixots foren perseguits, castigats i torturats per tota Europa, per diferents tribunals civils i religiosos. Cada cop amb més crueltat i desconsideració.

Un dels camins més macos del pati de casa meva, per mi, és el camí cap al pla de les Bruixes. Pel seu recorregut rural, per la increïble bellesa de la serralada prelitoral catalana, per la seva història i la seva solitud. El Pla de les Bruixes és una muntanya de 396 metres que es troba entre els municipis d'Esparreguera, a la comarca del Baix Llobregat i de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental.

L'era de les Bruixes o Coll de les Bruixes, també dit, certament té un punt de neguit i misteri en el seu epicentre, un cop arribes a lloc. Visitar aquest espai a la posta de sol és un viatge màgic en el temps i els sentits. Un munt de sensacions omplen el cor, la remor de les bruixes, la vegetació moguda pel vent, tota la imaginació es fa amunt en un moment.

La tradició explica que les bruixes dels voltants, de tant en tant anaven a Monistrol de Montserrat o poblets veïns per abastir les seves necessitats, comprar o quelcom que calgués. I era en aquest enclau que misteriosament desapareixien de la vista dels possibles caminants que anaven darrere... Un enclau de Biterna i aquelarres màgics, segons la tradició popular.
 


Vistes des del pla Baix Llobregat
 
És un punt limitriforme, amb una telaranyina de camins entre Vacarisses i Esparreguera. Un encreuat que dóna a pensar quines coses devien fer aquestes dones allà... un mite a l'edat mitjana i fins als nostres dies. Potser la figura d'una dona sàvia, desobedient, independent, rebel, clar una bruixa! O simplement una dona caiguda en desgràcia pel devanir de la seva pròpia vida. Un genocidi ignorant i trivialitzat per la història més misògina i patriarcal, torna a fer girar la roda.
 
Però que podem treure clar d'aquestes dones-bruixes? Eren realment dones amb poders malèfics? Seguidores d'alguna religió o activitat misteriosa? El sac de les culpes dels veïns o eren realment les hereves d'antics ritus pagans i de coneixements mil·lenaris que passaven de mares a filles? Dones què, per autoprotecció, inventaven aquests suposats poders màgics per sobreviure?


L'únic punt en clar és que eren dones. Les dones que tradicionalment hem estat lligades a la terra i als misteris de la vida i la mort. Si ho pensem bé, no hi ha tanta distància entre la bruixeria i la ciència. Metgesses medievals, llevadores, cirurgianes? Un verí massa dolç per qui no volia veure ni escoltar. La clandestinitat d'aquestes activitats, segurament cristianitzades amb possibles rituals d'invocació a "les mares de Déu", espelmes i penjolls, devien amanir l'escenificació. Les autoritats ràpidament es van encarregar de generar i estendre l'odi a les mentalitats supersticioses de l'època. Ningú dubtava del poder malèfic de les bruixes, i per això es van inventar tot un seguit de ritus de protecció (mecanismes cristianitzats, heretats d'antigues pràctiques paganes) i amb uns personatges estel·lars per portar-los a terme, els capellans i rectors. Ja tenim un bon negoci fet!

En resum, com que tenim un imaginari molt ric, que desgraciadament estem perdent, anem i lluitem per tal no desaparegui del tot. Anem a fer aquelarre a les bruixes!


Fonts de recerca

Llegendes de bruixes i altres històries dels nostres boscos. Autor David Martí.

 

 








martes, 23 de mayo de 2017

Cim Coll de la Portadora de la Serra

Turò Coll de la Portadora

Jaciment arqueològic Ibèric - Romà

 

Un accès una mica complicat, el Cim del "Cul" o Coll de la Portadora de la Serra, que porta el seu mateix nom, Serra de Coll de Portadora. Aquest dos noms són emprats indistintament. Pensò que "cul" sempre en un contexte més informal i blogger.

Aquest turó, que actualment fa partició entre els termes municipals de Monistrol de Montserrat i Esparreguera, té una elevació màxima de 461 metres.

Una ruta que, per ella mateixa, mereix ser gaudida en tota la seva carena. És culminada amb la sempre impressionant visió de Montserrat, des de la variant oriental per on puja l'aeri. És per tot això, un punt enclau on es donen la mà el Baix Llobregat i el Bages. I si girem la vista, podem veure la part que correspont al Vallès Occidental.  Tres comarques catalanes en un mateix epicentre.

Aquestes muntanyes formen part de la Serralada Prelitoral i tenen personalitat pròpia, així com un especial atractiu. Entre els quals, són meravellosos observatoris tant del inconfusible paisatge montserratí, com de la serra de l'obac i la mola de Sant Llorenç de Munt, a l'altra banda del riu.


Turò Coll Portadora

Impresionants vistes de Montserrat des de la Portadora

És una posició altament estratègica. Hi ha una dominació total de la banda sud-oest del riu Llobregat, punt on es fa entradís al congost del Cairat i la amb  visió nord-oest, l'esplanada del Bages. 
En aquest terrenys s'ha detectat l'aflorament de material arqueològic ceràmic amb datació  d'època ibèrica. L'erosió de la pluja ha provocat que, actualment, no es pugui trobar cap element estructural d'aquests possibles assentaments. Però no és difícil imaginar la disposició de guaita d'aquest enclau per la seva situació privilegiada. 

Aquests materials recuperats són fragments ceràmics, diversos fragments d'àmfora, kàlatos i altres objectes que datan dels segles III-II a. C.

Observació: Alguns dels materials es conserven a la seu del Centre Muntanyenc i de Recerques d'Olesa (Font Diba)
Pista de pujada. Serralada pre-pirinenca al fons


Aquest és nom, peculiar i divertit per un cim com aquest. Després de llegir i poder imaginar similituds gràfiques d'aquesta nomenclatura, mentre vas pujant pel coll de cabres ... veus que és una muntanya, que si observes de lluny dóna la figura d'una portadora (semal) cap per avall, cul per la forma que destaca prominent a tota la serra, des de la llunyania.


En tot cas, actualment és un punt fascinant amb la culminació d'una hiperactiva senyera (col·locada pels nostres amics petja cims), que és impulsada constantment pel vent que sempre bufa, un petit santuari a la verge morena i una caseta metàl·lica on s'albergava una petita estació meteorològica, avui buit.

Armariet metàl.lic. Imatge Laura Carpio
 
Petit santuri de la verge morena.

 
Sembla fa vent

El descens per tota la carena és feta per les cabres. Passem de senders frondosos a plena carena de pedra grisa fins a arribar al coll de les bruixes. On, ara si, podem baixar com còdols... 

- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa CMOlessa

- Blog personal de Runningsupermamis. (Escrit que vaig fer 17 de gener de 2017)  Runningsupermamis

domingo, 14 de mayo de 2017

La Balma de l'Endalò o l'Andalò

La Balmada de l'Endalò o l'Andalò

La Balma de l'Andalò o Balma de l'Endalò (Rellinars - Vallès Occidental)

 

Interior Baumada

 

Trobem  no molta informació d'aquesta balmada obrada a les fonts d'informació patrimonials de Barcelona.  Si és curiós, que hem trobat que  s'anomenada de les dues formes, indistintament, per referir-se a la mateixa: "l'Andalò" i  "l'Endalò". Potser la "e" en possició i so neutra va fer aquesta fonia que  passar a ser escrita com a tal sonava, amb "a". Tot i això, és "collita pròpia" i no he sabut trobar cap font d'informació que ho pugui aclarir.

 

 Font: DiBa
 

La Balma, sigui amb "a" o amb "e" es troba molt a prop del poble de Rellinars i diguem que fa poc a passat a ser més coneguda. Tot això gràcies a la senyalització del SL-C55 per part de la Diputació de Barcelona, sender local que passa per la font dels Carlets, i d'altres preciosos espais del parc de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. La disposició mig amagada d'aquest espai natural, feia que els caminants ho passesin sense saber que existia. Ara amb la senyalització queda ben definit el seu valor històric, cultural i natural.

Aquesta meravella està situada tot al revolt d'un torrent (el torrent del Vetllador). Les vegades que l'hem visitat, el torrent sempre ha estat totalment sec. L'última vegades, després de dies de força pluja local, semblava un rajar un fil d'aigua molt tímid amb goteig lent.

 


Tímid goteig del Torret del Vetllador sobre la Balma

 

Les fonts que he consultat expliquen que va se construïda per un pagès, anomenat Endalò, com aixopluc o magatzem mentre feia les seves jornades. I com d'altres balmades obrades i cavitats naturals, va ser amagatall per bandoles i refugi durant la guerra civil (1936-1939) i durant els anys d'autarquia. En aquest cas, per les seves dimensions, de famílies senceres.

 

Font: Laura Carpio

 

Hi ha una història que explica que uns guàrdies civils van descobrir una noia del bàndol resistent, de tornada a l'amagatall de la balma. Havia baixat al poble per veure la seva família i de tornada, amb l'esglai al cor, els va portar fins a la balma sense voler. Tot va quedar en un ensurt, ja que l'autoritat únicament va identificar els que allà hi vivien.

 

Simpàtic detall d'un possible repiradero


Un tram del lateral exterior

 

- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog Catalunya Subterrànea Catalunya Subterrànea

- Blog personal de trailsantllorenc. Trail Sant Llorenc


 

 

miércoles, 10 de mayo de 2017

La Torrota quadrada de l'Obac - s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

La Torrota de l'Obac - Preromànic s. X

En temps de comtats catalans, francs i sarraïns es va construir una torrota peculiar per la seva disposició, quadrada. I dic peculiar, no per esser una excepció, ja que hi ha moltes amb aquesta planta estructural, és pel fet que les que trobem pels volta'ns són de base circular, com són la Torrota de Vacarisses o la Torrota de Monistrol. Una altra sorpresa, en aquest cas no tan grata, és no trobar cap referent d'ella en el topogràfic de la pàgina del patrimoni de la Diputació de Barcelona. Senyors de DIBA, assignatura pendent, si us plau.



Imatge de la cara Sud


Ens trobem en un context històric d'inestabilitat territorial i de "repoblament" de cristians envers sarraïns. Límit fronterer marcat per l'anomenada Marca hispànica i físic pel riu Llobregat. Endegat per Guifré el pilós i els seus fills a partir del s. IX, un cop es va anar consolidant, a poc a poc, el domini cristià sobre terres d'Osona i el Bages. És doncs un gran taulell d'escacs, amb la distribució estratègica d'aquests elements on podem imaginar com es devien desenvolupar les jugades de vigilància, comunicació i aguait.


Imatge agafada del bloc de Joaquim Verdaguer 
Aquesta torrota és doncs, un possible punt de guaita, situat al cim del turó, a uns 787 m d'altura respecte al nivell del mar. Avistament d'atacants sarraïns en el seu primer origen i enclau de control en temps de guerres carlines. Des del seu domini, tenim un perfecte avistament del camí que ve des de la Barata, tot el pla de la casa Vella i la casa Nova de l'Obac i gran part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i L'Obac.
La disposició estratègica permetia donar transmissió òptica a les altres torrotes dels voltants. Si fem traçat en línia recta a l'ortofoto veiem la linealitat que existeix entre Montserrat, la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses al mig.

Les torrotes de pedra, podem dir que eren la segona generació en termes constructius. Substituïren a les inicials que eren de fusta. La torrota quadrada de l'Obac, té una planta rectangular de 3 x 4 metres i uns 6,5 metres d'alçada. Les parets volten els 100 cm de gruix i van decreixent des de la base fins a la part més alta.Tot això amb una alçada total d'uns 7 metres, actualment. Amb el precedent d'altres torrotes amb alçades que voltaven els 10 metres, és fàcil pensar que li manca un últim tram. Tant el parament interior com exterior està format per blocs de pedra lleugerament escairats (característics de l'alta edat mitjana) i disposats en filades més o menys regulars, amb disposició de pedres, de diferents mides, barrejades amb morter. Tot el parament conserva els forats on es sostenien les bigues que donaven el forjat dels diferents nivells o estances interiors.



Imatge lateral
Imatge interior. Foto Laura Carpio


El més comú era la disposició de tres pisos. Un magatzem de provisió, de combustible i com a habitatge o estància pels vigilants. El combustible acostumava a ser farigola i espart.  La ginesta era la base per fer "les fumeres" com a mètode més eficaç de comunicació a distància.

El 1987 es va dur a terme una restauració per part del servei de Parcs de la Diputació de Barcelona. La torre estava en perill de caure. Una gran esquerda, de dalt a baix, estava separant-la en dues parts.

El parc de l'Obac és ple de llegendes i aquest enclau no podia ser menys. Ens explica la tradició popular que entre la torrota quadrada i la torrota de Vacarisses hi ha un tresor amagat.


“Una nit de febrer, sota un terrible temporal de vent i calamarsa un militar carlí i el seu assistent que venien de l’hostal de la Barata amb una mula, carregada amb més de tres quintars en monedes d’or. Van passar pel collet Estret i resseguint la carena del Pou de glaç van arribar a la torrota. 
 Sense que ningú no els veiés van entrar en un túnel que unia la torrota de l’Obac amb l’altre torre de Vacarisses. Allà, posant a Déu per testimoni, van amagar tot el tresor que duien prometent no revelar-ne mai el secret. Però l’endemà al matí, de retorn cap a la Barata, uns soldats amagats al peu del camí ral els van enxampar, éssent afusellat immediatament pel militar de més graduació. L’assistent va ser portat près a Ceuta. Allí tancat a la cel·la, li anaren passant els anys fins que, perdudes les esperances i veient que se li apropava la mort, l’assistent contà el seu secret a un presidiari fill de Terrassa anomenat “el Nas Ratat”, que era un conegut lladregot. Quan s’acabà la seva condemna i per fi es veié lliure “el Nas Ratat” tornà a Catalunya amb l’idea d’aconseguir l’or de la torrota. Un cop arribat a Terrassa, anà a buscar un antic amic seu que tenia per nom “el Guixé” perquè l’ajudés a cercar el tresor. D’aquesta manera tots dos se n’anaren a l’Obac i començaren a buscar en el lloc que els havia indicat el pobre assistent, però dissortadament per a ells no aconseguiren de trobar-hi res, fins que cansats i desil·lusionats abandonaren la idea del tresor i se’n tornaren definitivament a Terrassa.

Malgrat tot, “el Nas Ratat” i “el Guixé” no foren els únics buscadors de l’or de la torrota, sinó que també altres persones foren víctimes de la dèria produïda pel fantasmagòric tresor. 
Alguns diuen que el tresor continua intacte en algun lloc de la torrota. I per trobar-lo, cal anar-hi a tren d’alba i alçar la trapa que el Nas Ratat i el Guixé no van veure. Els primer rajos de sol faran brillar aleshores totes les monedes d’or que encara allà hi ha amagades.

També hi han els comentaris fantasiosos que diuen que el tresor fou per fi descobert i que aquest seria l’origen de la fortuna d’una coneguda família de fabricants terrassencs.
Relatat del sr. Josep M. Faura i Ubac, propietari del mas de l’Obac, a Antoni Ferrando, autor del llibre “Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac”




- Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Sanz Pérez David, Suades Marigo  Jordi. Ed. El Farell.

- Pàgina DIBA Barcelona. Patrimoni cultural. Diputació de Barcelona

- Blog personal del Sr. Joaquim Verdaguer.  Blogspot Joaquim Verdaguer

 

domingo, 16 de abril de 2017

Les Tines de Pont de Vilomara i Rocafort - Bages

Les Tines del torrent del Flequer - Bages

Una mostra del que va ser patrimoni amb denominació d'origen a terres del Bages. Al mig del Bages, entre el Pont de Vilomara i Rocafort es troba la vall del Flequer. On unes meravelloses construccions, fetes de pedra seca i altres materials, es feien servir per fer el vi de les vinyes més allunyades del poble.

 

Tines de la Vall del Flequer - Tines Tosques

Aquestes construccions permetien als pagesos treballar més còmodament i evitaven problemes amb la collita, durant el transport o que es malmetés per diferents motius. Les barraques de vinya i les tines de vi estaven situades en mig de  terres de vinyes. Avui dia, a causa dels canvis dels treballs al món rural,  han caigut en l'abandonament i en el seu deteriorament. El bosc vol recuperar el que va ser seu. Tot i això, aquest conjunt en general, dispossa d'una bona part d'aquestes impressionants estructures de l'arquitectura popular, en molt bon estat. Es mantenen en molt bona condició en el seu conjunt i trobem un entorn molt cuidat i protegit.  

Iniciem recorregut al km 4,1 de la carretera que va del Pont de Vilomara a Rocafort. Trobem un petit parking amb capacitat màxima per 10 cotxes (tot i que hem pogut comprovar que queda superat a tots els efectes). El recorregut és un petit passeig d'uns 3.5 km (7 km entre l'anada i la tornada aproximadament) i un desnivell molt escàs.  Aquestes condicions fan d'aquesta ruta  ideal per anar amb nens o persones poc habituades a caminar. L'itinerari transcorre per camins de pista i corriols per dins del bosc, perfectament senyalitzat.
 
Plànol de la situació

Comencem per pista asfaltada, que en res es transforma en camí de sorra. Tot en una suau pujada. Cap als 30 minuts, trobem un trencall a mà dreta que agafarem direcció a les primeres tines:  Les Tines de Bleda. Un primer conjunt de dues tines amb les seves barraques. A la part superior veiem la premsa que feien servir per obtindre el vi negre. 

Tines de Bleda

Pedra boixa primera barraca de les Tines de Bleda

Surt la curiosa conversa sobre els diferents tipus de vi, vi negre, vi blanc i rosat. És curiós saber que el color no depen del color del raïm, depen del filtrat. És a dir, el vi negre normalment es fa amb raïm negre amb pellofa, però sense rapa.  Però el vi blanc, per tal sigui blanc, s'ha de separar ràpidament el most de la pellofa. En cas contrari, al fermentar amb pellofa agafa el color negre. En el cas del vi rosat, es deixa macerar el raïm una mica abans de ser premsat. D'aquesta manera agafa el un suau color rosat i després es fermenta el most filtrat.
Senyals del camí

Continuem camí descendent i passem al costat d'una barraca de pedra seca de vinya a peu del camí. Aquestes devien de ser aixopluc col.lectiu dels pagesos en el cas de pluges o fins i tot petit refugi per descansar. Les dimensions són considerables, si les comparem amb les petites barraques de vinyes "individuals" que trobem per Vacarisses. 

Barraca vinya de pedra seca
Endavant creuem un petit torrent i iniciem una petita pujada que es transforma en un corriol en mig del bosc. Arribem a les Tines Tosques. Un conjunt de tines que sembla mirar a corriol. 

Tines Tosques
De camí a les següents tines les Tines d'Escudelleta trobem pel corriol un dipòsit que es feia servir per produir un fungicida natural, el caldo bordelès o sulfat de coure. Es feia servir per mantenir sana la fulla dels ceps d'una malaltia anomenada cendrosa.

dipòsit per produïr fungicida natural

Arribem a les Tines de l'Escudelleta és preciosa la seva distribució salvant els desnivells del terreny i transformant el conjunt de tines i barraques en una balconada o mirador. 



Tines de l' Escudelleta
 
Imatge interior barraca

En aquest recinte contem fins a dotze tines en el mateix recinte. Dins del conjunt format per una barraca trobem les restes d'una gran pedra de premsada base.  

Restes pedra base de la premsa
 
Les últimes tines que trobem, són les Tines del Ricardo.  Veiem aquest conjunt, encara en procès de restauració. Alguna de les seves tines té ensorrat la seva falsa cúpula. Ens ve al cap, un altra qüestió. Segurament els noms de les tines derivaven del pagès o família a la qual pertanyien. És doncs un exemple d'espai de treball comú i cooperatiu entre un mateix gremi, i construir aquestes grans construccions, amb els grans carriots no devia ser gens fàcil per fer-ho individualment. Les grans pedres que tancanven les falses cúpules de les barraques de vinya, o els grans codols col.locats impressiones gratament.

El fet d'estar més esposat a la vista, ens permet veure l'interior de les tines. Com estaven acabades amb ceràmica de terrissa vermella, les seves dimensions (uns 3 metres de profunditat, aproximadament) i com aprofitaven els desnivells del mateix terreny per donar el punt de pragmatisme a la seva funció. 


Interior
 
 Aquestes tines formaven part dels masos que vivien a terres voltants. Es produïa el vi de casa i per poder comercialitzar-ho. L'esplendor de la vinya catalana va venir de la mà del seu principal client, Amèrica.  El capítol que li va donar fi, va ser a mitjans del s. XIX amb l'epidèmia de la fil.loxera, que va acabar amb totes els ceps dels voltants.