viernes, 20 de abril de 2018

Forn de calç de L'Orpina - Vacarisses

El forn de calç de l'orpina   

Vacarisses

Coordenades*

De Agricultura by Cato The Elder 

Marc Porci Cató (234 - 145 a.C.), cònsol, militar i escriptor romà, a la seva obra "De agricola", ja parlava de com havia de ser un forn de calç. Però van ser els àrabs que van perfeccionar el procés i, mira per on, la tècnica no va variar fins ben entrat el s. XX.

Un forn de calç (tradicionalment circular) és una construcció de pedra i fang, on es coïen pedres calcàries per obtenir calç. 

El procés era simple; Amb la llenya com a combustible i la pedra calcària dels voltants -per això eren emplaçats a espais on aquestes pedre eren força presents- es coïen ambdós material a 800 ºC - 1000 ºC, durant una setmana o uns dotze dies, segons humitat de l'ambient i tamany del forn.

Forn calç Orpina Vacarisses
Interior Forn de Calç de l'Orpina. Imatge. L.Carpio

Els forns eren construïts donant profit del desnivell del terreny, excavats en un dels marges. Dota'n-los amb forma d'olla, és a dir, l'espai més ample al mig. Disposaven de dues obertures, una inferior, per on es carregava la pedra i també s'alimentava el foc i, d'altre superior, amb una vorada o circundant al seu voltant.

L'interior era fet de pedra calcària amb fang i les mides del conjunt eren entre els 7 o 8 metres, aproximadament. Voltava una petita banqueta d'1 o 1,5 metres, que feia espai de separació entre la part enfonsada - on es dipositava la llenya- i l'arrancament de la volta interior.

_________________________________________________________ 



El procés: Tot iniciava a la pedrera amb l'esmicolat a sang d'aquestes. Els trossos eren transportats amb portadores fins al mateix lloc del forn. L'ompliment amb pedra es feia primer per la boca inferior del forn, seguint la forma de la corba de l'interior. Primer les pedres més grans (armadores) i darrera les més petites (matacans). Posteriorment, quan l'alçada no permetia treballar dins, es passava a treballar des de la part de dalt o "colmo". -D'aquí l'expressió castellana: "Estar hasta el colmo!". que en català diríem: Això és el que no hi ha!
 
L'espai de la davantera era una petit cobert, afegit davant de la porta inferior. La porta servia per carregar de llenya el forn amb una eina anomenada gavell.

Quan començava la cremada, dos o tres homes treballaven en jornades de 4 o 6 hores, sense parar els torns dia i nit, i durant els 5 o 6 dies següents.
Moltes vegades es construïa un cobert per donar estança als treballadors durant la feinada. Si pensem que el millor moment per fer servei d'aquests forns era l'estiu, -la humitat no anava força bé per la producció de calç- aquesta cabana era imprescindible.
 
Quan es considerava la pedra ben calenta, es tapava la part superior amb fang, però es deixava un petit orifici a la part més alta i uns petits canals al "colmo"* per mantenir el bon tiratge. Tot seguia el seu ritme fins que la pedra en transformava en calç viva i era el color del fum -més blanquinós- el que marcava el moment final del procés. Després calia esperar una setmana més a que tornes la temperatura normal de tot l'espai, per iniciar el buidatge de les pedres.

Les pedres obtingudes són adients per fer la corresponent barreja amb aigua i produir la calç.


Un parell més d'imatges de L. Carpio

Forat que donaria espai a la porta inferior.

La calç va tenir un munt d'usos en el seu moment:

  • El més conegut era per la construcció. Una barreja de calç i sorra en diferents proporcions.
  • Desinfectant d'aigua. Antigament es tirava una mica de calç als pous per matar el bitxets que feien el curset de natació allà.
  • Emblanquinat d'arbres fruiters. Així els protegien dels insectes.
  • Blanquejant del paper.
  • Emblanquinat de parets. De galliners o  habitatges per desinfectar-les.
  • Romans feien ús de la calç en els seus mosaics i paviments.
  • Els romans també,  feien servir la calç barrejada amb orina, com a detergent de la roba. De fet a les "tintoreries" recollien aquestes orins en àmfores que col·locaven a les portes. A Pompeia es van trobar d'aquestes àmfores. 
 
La industrialització i el canvi de costum en materials constructius, durant la dècada dels 60', ha fet oblidar i abandonar totalment aquests espais.      
El horno de cal 
 

Grabat de l'ofici de calciner

Fonts:
Taller didàctic del Romànic
Imatges L. Carpio 
*(desconec la traducció al català, poder súmmum del forn?)




jueves, 12 de abril de 2018

Ribes Blaves - Olesa de Montserrat

Ribes Blaves

Olesa Montserrat
Aflorament geològic de formació al miocè final.

Coordenades: 41º 33' 30" N  1º 55' 15" E 

 
Font: Bloc de camp. Autor Isaac Camps

Ubicació: Aquest espai es troba dins la comarca del  Baix Llobregat, concretament al terme d'Olesa de Montserrat. Ubicat en un punt de la falla Vallès-Penedès, entre la Serralada Prelitoral i la Depressió Prelitoral, catalanes.
Fent límit amb Vacarisses i Viladecavalls.

 


El topònim li ve marcat, precisament, pel color blavós-grisós de les roques que conformen l'espai. La formació de la Serralada Prelitoral, tot i que  més modestament, és paral·lela en  temps a la formació dels Pirineus. Aquesta és datada durant l'orogènia alpina  -iniciat al cretaci inferior, però amb un moment estel·lar durant el paleocè i l'eocè-.

Mentres que la Depressió Prelitoral és de formació posterior, corresponent al miocè i al pliocè. Moment, també de creació de les actuals fosses tectòniques (falles).
 



La placa ibèrica (empentada per l'africana) i l'europea donen per acabat el seu procés de coalis, a partir de l'Oligocè superior.


Posteriorment, la convergència de les plaques ibèrica i africana, i més endavant la relaxació de les pressions, es manifesta en moviments tectònics progressius; Fosses tectòniques (enfondrament de blocs) i creació de falles, que seran determinants en la configuració actual de l'àrea catalana.



L'espai entre els Pirineus i la Cadena Costera Catalana, van donar origen a una gran conca central, ocupada per un mar o llac central.  Així doncs, enclau per la formació de deltes derivats dels rius circundants, com és el cas de Montserrat i Sant Llorenç de Munt.
Recomano llegir la publicació del Paller de tot l'any. 

L'assecament i desocupació posterior d'aquest mar va donar cesió a la visualització d'aquesta meravella, en un primer moment amagada pels materials sedimentats (4), i que l'erosió va acabar de perfilar.






A l'espai de Ribes Blaves podem veure en primera fila la increïble antiguitat del nostre planeta i la seva evolució al llarg de molts i molts anys. Afloren a la vista la conjugació d'aquests materials "nous" i molt antics; 


Imatge ICGC

  • Per una banda els materials més moderns (cenozoics) com argiles, arenisques i materials calcaris(3), però també conglomerats poc fonamentats del miocè  -fruit de sedimentació marina i rius-. 
  • I d'altres molt més antics i més durs (paleozoics),  destrossats per la mateixa acció de la falla i que són els que destaquen. D'aquest trinxat, que també es coneix com a farina de falla (fault gouge), trobem principalment pissarra(1) i fil·lita(2) de color blau. Per altra banda, la pluja i el vent han acabat d'erosionar aquest material, deixa'n-lo totalment esmicolat i produint un seguit de xaragalls caracterísitcs de l'escorrentia de l'aigua (bad lands).





 
Trobem magnífics espais similars molt pròxims a: Roques Blaves i els Blaus d'Esparreguera, a l'espai conegut com "las montañas rusas" de Sant Vicenç de Castellet, a Castellgalí a peu de la C-55.

_________________________________________________________________________

- Pissarra (1): Roca metamòrfica (roques que canvien de forma, formades per la modificació d'altres existentes) Roca sedimentaria sotmesa a grans pressions procedents de forces tectòniques (com seria la formació de muntanyes).
-   Fil·lita (2): Roca metamòrfica molt similar a la pissarra però amb textura ondulada. -Material calcari (3): La pedra calcària és una roca sedimentaria composta majoritariament (més del 50%) per carbonat de calci CaCO3, generalment calcita. També pot contenir petites quantitats de minerals com argiles, hematites, siderites i quars.
Roques sedimentàries (4): Roques formades per acumulació d'altres roques de diferents tamanys. Transportades per l'aigua, el gel o el vent, i sotmeses a accions químiques i físiques (diogènesis) que conformen els materials consolidats.
Dedicat: Als meus fills, en les seves recerques presents i futures.

Fonts
Ichn
Geocamp 
Ichn. El medi del Bages
ICGC
El Pou Digital 
El Pou Digital 
Fundación la pedrera 
El aula de història 
Blog de Camp 
Imatge: Turisme Olesa. També imatges de diferents fonts detallades en aquest apartat, amb intenció de donar un ús més aclaridor.
*Pendents imatges d'autoria pròpia.

miércoles, 4 de abril de 2018

Castell Otger Cataló - Montserrat

El Castell d'Otger Cataló

de Montserrat

s. XI - XIII - XVIII

Des que vaig veure la pel·lícula: Pàtria: La llegenda d'Otger Cataló i els nou barons de la Fama, que vaig quedar enamorada d'aquesta història.  No sóc gens de cinèfila, és més, els que em coneixeu saber que millor no parlar dels meus gustos en aquest setè art. Així doncs, fer opinió crítica d'aquesta pel·lícula, com que no en faré pas.
Si la mireu, i tant si penseu; -quina bleda de film, com que és genial-, doncs em semblarà bé. 

Però, conèixer la història que descriu, va ser punt de partida en la meva recerca. I com ben fascinada d'aquest temps històric, de llegendes i de fabules, no podia deixar passar l'oportunitat de fer aquest apunt.

Conèixer la Muntanya, més enllà de misteris religiosos i miracles, em semblava increïble.  Tot i que, aquestes meves paraules, semblin sentencioses, no és la meva intenció. Però a part d'esport i natura, Montserrat ha tingut tot el seu pes envers un sentit de devoció espiritual lligat a la religió. I penso que no faig cap descobriment.
Així doncs, parlar d'ermites a Montserrat és com parlar de futbol, tothom en sap. Però si parlem de castells, la cosa es complica, i encara hi ha qui diu  -vas a veure ermites, no castells.Pero haberlos haylos!

  • De la relació de castells emplaçats a Montserrat, sembla són 5; Anomenats: Otgari ó Othger, Collbató, Guardia ó Bonifaci, Marro ó de Santa Cecilia y Montserrat. Fra Gregorio de Argaiz
___________________________________________________

El Castell d'Otger: És, per mi, el més enigmàtic. Les contradiccions d'histOriadors envers possibles emplaçaments i/o semàntiques del llenguatge que li fan relació, donen espai a maldecap d'hipòtesis especulatives. I és cert que, per més que s'ha buscat no s'ha trobat res. 

És fascinant veure, amb ulls amateurs, com importants historiadors; Argaiz, Carreras, Buch, etc., distants en el temps, han parlat d'una dualitat en el concepte real/figurat, d'aquest possible castell. 



Castell Otger Cataló
Ruïnes ermita Magdalena Vella

Dels possibles emplaçaments d'aquest castell, versions diferents, amb un dilatat salt en el temps.

  • Castell Otger Cataló s. XI. La quadra de Sant Miquel 1042. Descriu les limitacions geogràfiques, del suposat espai de dominació sota el "Castell Otger" o "serrat d'Otger". Aquestes limitacions enquadren amb els límits, considerats dels altres castells. Formant uns perfils de "terme" ben definit per tota la Muntanya. Aquesta quadra estaria ubicada en una extensió que abraçaria la zona de les gorres i més enllà. El suposat castell quedaria recòndit en l'emplaçament que erigir l'ermita de la Magdalena Vella, posteriorment.


Font: Cathalaunis. Quadra Sant Miquel 1042

  • Castell Otger Cataló s. XIII. En procés de desaparició. És mencionat a la primera meitat d'aquest segle en documentació  com a Castell (1). Però a mitjans d'aquest mateix segle, com a concepte d'hisendes. Passa a ser una extensió de terreny, és a dir, una finca (2).
    (1) Ref. Litigi any 1215 Raimon i Berenguera de Salfores.
    (2)  Ref. 1242 cesió Guillem -Prior de Sta. Maria- a Bernat Fermos.
     
  • Castell Otger Cataló s. XVIII. Imaginat. Delegat a ser definit com el Cap de les Canals, a l'espai de la seva forma rocosa.  El Castell és un aspecte més, un figurat de les agulles de la mítica muntanya, però en aquest nou emplaçament. 

Castell Otger Cataló - zona Cap de Canals
Montserrat Cap de les Canals a l'esquerra de la imatge.

    Donar un sentit figurat i simbòlic, amb aquest nom a aquest indret de Montserrat -fos una o una altra ubicació-, és una mostra de l'estima cap als pares i fundadors de la pàtria. Una valoració tan gran, com les que donen espai a les llegendes posteriors de la trobada de la Verge i de Fra Garí. 

    Mirant en conjunt les agulles on s'ubicava al s. XI el "castell", puc imaginar uns simbòlics merlets. Poder patollo d'imaginació, com els naturalistes del s. XVIII, però pensar en un castell com a tal, se'm fa difícil. Poder un punt de guaita, una torre de vigilància i control que fos epicentre de la resta de quadres i/o castells...


    Zona Gorres i Magdalenes


    L'única realitat és que, Otger mitificat al s. XI,  com a castell o com a regió, va ser anomenat així, poder en memòria del "Noble Cavaller Othger Cataloz" s. VIII. El primer dels nou Barons que van començar a guanyar terreny "català" a la dominació sarraïna d'Almansor -segons la llegenda-. Acabar donant nom al País i al seu poble al s. XII, per després passar al baül dels records oblidats al s. XIII i endavant.



    Fonts consultades:

    - Els castells de Montserrat - Josep Buch i Parera Ed. Rafael Dalmau 
    - La Perla de Cataluña -  Fray Gregorio de Argaiz 
    - Castells Montserratins - Francesc Carreras i Candi
    - Els Castells catalans - Pere Català i Roca
    - Recerques sobre l'Alta Edat Mitjana Catalana III pag. 69-78 El Castell d'Otger de Montserrat- Joan Vilaseca i Corbera 
    - La Catalunya abans de Catalunya. Cathalaunia
    - Tot Montserrat