martes, 23 de enero de 2018

Masia de la Calsina - Vacarisses

Masia de la Calsina - Vacarisses

S. XVI -XVIII - Parc Natural de Sant Llorenç de Munt i l'Obac

Coordenades:  41º38'10.0" N 1º57'25.8"E

 
Masia la Calsina
La Calsina. Cartell de la Diputació de Barcelona


A terme i, pels voltants de l'Obac, durant els s. XI - XII (plena baixa edat mitjana), es constata l'existència d'uns 10 masos en aquestes terres. 
L'actual construcció fou edificada en 1634 per Josep Ubach i Falguera.  Sembla, que es va edificar amb les pedres de la desapareguda Calsina Sobirana o, també dit,  el Convent.

Masia la Calsina
Accès a la cuina de la casa

El topònim calsina - calç (Calcina en Castellà) està plenament justificat pel material geològic del terme i, probablement, devia ser la principal activitat. Trobem un pou de calç molt proper, que hauria ser font d'activitat per la família. És doncs, un geotopònim que fa referència a la composició geològica del terreny, més el sufix -ina (semblant a, tendència a) resultat cal-s/ç + ina.

Però filant més prim, la paraula calsina té etimologia d'origen àrab, al'ard kalsina (terra de calcena o cal), i és un exemple més de l'herència de la seva cultura envers la nostra.  

És inquietant pensar en una "invasió" sarraïna tal com ens ho han venut sempre. Llegendes, històries, contes i romanços, sempre en versió bàndol guanyador. Però si parem a pensar amb un sentit de pragmatisme, poder els àrabs no van ser rebuts amb tanta resistència com ens volen fer pensar. En un panorama on, uns visigots despòtics i cruels feien la seva, l'arribada dels àrabs invasors poder van ser rebuts amb "braços oberts", tot pensant que la situació milloraria amb els musulmans. Doncs, podem pensar aquest legat topònimin, com un senyal de "conveniència" de 400 anys, no pas convivència, que va perdurar fins a l'actualitat. Tot i això, és un apunt subjectiu envers posicions que defensen que aquesta terra va ser cau de famílies fugides de la invasió dels musulmans. En tot cas discutible i argumentable.

Des del s.XI fins al XIV,  la masia va estar habitada per genealogia familiar, de pares a fills. La pandèmia de la pesta negra, a mitjans del s. XIV,  va delegar aquest mas al sac dels abandonats i oblidats. Fins a la restauració per part de la família Ubach i Falguera, en època de vaques grasses, i també propietària del mas vell de l'Obac.  És doncs, en 1727 que la Calcina torna estar habitada i censada.

En l'àmbit descriptiu és un mas ben conservat estructuralment.  Van ser restaurades les seves ruïnes i consta de protecció legal per part del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac.

De planta rectangular, planta baixa, més golfes i coberta a dues aigües.  Les parets són de pedra lligada amb argamasa sense revoc. L'accés principal era una portada arcada adovellada amb sillars ben escairats, en contraposició de la pedra en brut del conjunt. Les finestres estan emmarcades, algunes amb maons i d'altres amb pedra.

Festejadors a les finestres.
Finestral emmarcat amb maó i acabat decoratiu

És probable que les què disposen de maons fossin modificades i/o obertes posteriorment, ja que el maó d'argila va ser l'estrella constructiva voltant el s.XVIII - XIX. 

Bòveda de maons que formava l'escala.

Masia la Calsina
Interior, mirant la porta principal

L'interior de la planta baixa, està subdividit en dues cel·les, amb elements obrats amb maons, també. Encara conserva la composició que donava construcció a l'escala, la qual accedia a la primera planta. 

Façana masia la Calsina
Façana principal

Interior masia la Calsina
Finestra de pedra

Interior masia la Calsina
Interior principal

Estructura de l'escala que donava accès a la planta primera

La pallissa, al pati de darrere, és  de construcció rectangular. Tot aprofitant els desnivells i particularitats del terreny, per donar forma als murs. Uns murs amb petits finestrals amb espitllaria.  Encara dempeus, quatre de les columnes que devien sostenir les encavallades de la teulada.

Preciosa vista cap a la pallissa

Pallissa la Calsina
Columnari de la pallissa

Columna pallissa


L'edifici resta poc del que devia ser en el seu temps, però les magnífiques vistes que podem admirar des de la seva ubicació, són per treure profit. En mig d'una vall discreta, però majestuosament posicionada entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge.

Vistes des de la pallissa

Sembla que la casa va ser habitada fins principis del s.XX i fins els 70 d'una manera intermitent. 

El sostre està ensorrat i potser es va fer intencionadament.  Aquesta era una pràctica habitual dels propietaris de masos de l'època quan no volien mantenir-los. Per lògica, una vivenda que no es podia habitar,  no havia de pagar tributs. A aquesta premissa es van adherir més d'un pagès a l'hora de deshabitar un mas.

Com anècdota comentar, de bona font, que una família de Terrassa, pares i 5 fills, passaven els caps de setmana (estiu - hivern) i vacances.
Anaven amb tendes de campanya a gaudir d'aquest ignot, aïllat, però meravellòs espai.
Ara viuen en un poble molt proper al parc.


Font.
- Dolors Bramon - Moros i catalans. La història menys coneguda dels sarraïns a Catalunya (Angle Editorial)
- www.poblesdecatalunya.cat 
- Els visigots a Catalunya blog.Sapiens.cat 
- Diccionari etimològic àrab 
- Imatges Laura Carpio i Càrol Pàez 




domingo, 21 de enero de 2018

El Cupot de L'Obac - Vacarisses

El Cupot de l'Obac de Vacarisses

S. XVII - XVIII

Ubicació: Urbanització els Caus de Vacarisses. A la cruïlla del carrer dels cupots i la carretera que va dels caus a Vacarisses. 
Coordenades:  41º36'26.4"N 1º56'32.6"E


L'Obac va ser terra de vinyes en ple apogeu comercial d'aquest producte.
 
Una geografia i climatologia propicia i particular, derivada del relatiu aïllament i de la protecció que ofereix la muntanya de Montserrat a ponent, i el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, vers vents freds del nord. D'aquesta orografia tan particular, destaquen les oscil.lacions tèrmiques entre el dia i la nit, factor influent d'una producció de vins amb força i personalitat.

La geologia és l'altre punt fort. Vacarisses, com gran part del Bages, s'ubicaba sobre el que va ser un mar interior, fa 40.000 anys. Els materials sedimentaris que van anant conformant el sòl van fer d'aquest un espai heterogèni, pobre en matèrie orgànica, però majoritari en argiles i sorres. Un altre factor important vers la producció de vins de bona qualitat.


Així doncs, durant el s.XVIII, el paisatge local va canviar radicalment, envers la deforestació de molts dels seus terrenys boscosos, i va crear un mantell de bancals de vinyes, esdevinguts de la gran activitat vitivinícola del moment.
 

cupot - cup - tina quadrada
El cupot de l'Obac - Vacarisses

A l'Espanya del s.XVIII, l'activitat comercial interior era molt dèbil i emmarcada en un sistema exclusiu d'autoconsum i d'autosuficiència. El problema del transport, els constants atacs a traginers per part de bandolers i l'aïllament de l'interior respecte la perifèria, feien amanir un petit comerç, exclusivament local o com a molt comarcal, però de mancada importància.
És doncs, que el comerç colonial va tenir tot el pes en l'economia espanyola de l'antic Règim. 

L'especialització, en matèria vinícola a moltes zones de Catalunya, va esdevenir d'aquest nou auge comercial colonial amb el continent Americà. Les colònies americanes eren bons clients de productes com el vi i l'aiguardent (o esperit del vi). Aquests eren transportats arreu, des dels ports catalans i tenien una molt bona rebuda. Què també pagaven força bé.
 
L'aiguardent català, a les amèriques, representava un producte d'exportació amb valor afegit.  Adquirit, principalment, per famílies colones benestants, però també, era un producte de marcat estatus social, que d'alguna o d'altre manera tothom volia obtenir.

Els Ubach van saber aprofitar aquest espai comercial, dins de les altres fonts d'ingrés de les que ja disposava i és doncs que van apostar. 

Aquest cup, de la seva propietat, és l'únic que es conserva. Sabem que formava part, com a mínim, d'un parell, d'aquí el nom en plurar del carrer on s'ubica: carrer dels cupots. Era un elemen més, d'un sistema pensat per l'estalvi i el pragmatisme, en el transport de la verema.
 
 
 El més habitual era disposar de tines o cups prop de les cases, probablement per tenir un control més proper del producte, però de tines aïllades també tenim constància, com son les conegudes
 

Aquest cupot està ubicat dins d'una de les parcel·les privades de la urbanització els caus de Vacarisses, en un desnivell o salt de terreny, una part està a tocar la carretera i l'altre a dins de la propietat.

Morfológicament és de planta quadrada, tot i que, el més habitual o característic, són les tines rodones. Potser per disposició del terreny el van construir amb aquesta implantació tan particular. 
La part interior manté la construcció pròpiament circular, més característica de les tines.
 
L'espai menys conservat és troba a la part més alta del terreny, per on s'abocava el raïm. Mentre que a la part baixa, hi ha una mena de vano o apertura adovellada amb forma d'arc, el qual donava accés al que seria el forat, on està la pedra boixa. 


cupot - Obac - Tines
Lateral del cupot. Part d'abocament del raïm.

Interior. Hi ha una figuera creixent dins

Font Diba - Patrimoni cultural



El procés de treball amb el cupot:

El sistema de treball de la verema iniciava a les feixes o bancals, on es plantaven les vinyes. Els gotims de raïm eren tallats manualment, transportats amb portadores pels mateixos vinyaters o amb ajuda de bestià fins a les tines o cups.

Imatge: Font xtec.cat - Tines Nèspola

A la part alta de la tina era abocat el raïm, posteriorment aixafat i trepitjat. L'entarimat, en aquesta part de la tina, estava separat per travesseres. Aquestes, lleugerament separades, s'anomava el brescat i permetien el pas del most cap al fons de la tina.  Quan l'aixafat estava fet, el restant del raïm, la brisa es podia abocar dins de la tina o no. Tot depenent del tipus de vi a produir. Un cop el most estava dins de la tina, passats uns dies, fermentava i es convertia en vi.

Imatge: Font xtec.cat - Tines Nèspola


A la part baixa de la tina hi havia la boixa. Aquesta era una pedra amb un forat que s'obria o tancava com una aixeta per donar sortida al vi.
Així doncs, que Catalunya hagi estat terra de vins i aiguardent ha forjat una tipologia de paisatge, però també de costums. El pas cap a la industrialització no haguera estat possible sense aquesta font d'ingrés que va suposar el comerç exterior.

Era evident que Catalunya, amb un sòl àrid i poc fèrtil, donés explotació a aquesta nova font econòmica. I va ser fins, les conseqüències de la fil·loxera, (finals s.XIX - principis s.XX) que va tocar el seu fi. 


Fonts:
- marinacatalana.blog
- Tines xtec.cat Tines Nèspola 
- Museu etnológic de Barcelona
- Diba patrimoni

martes, 16 de enero de 2018

Font de Sanana i Safareig - Vacarisses

FONT DE SANANA I SAFAREIG  

VACARISSES

Ens trobem davant d'una font que segurament va ser trobada d'aplecs i fontades de vilatans, tot voltant els s. XIX-XX.

Un meravellós espai natural, punt d'esbarjo, abeurador de bestià i caminants. En certa manera un punt de reunió social, què amb molta fortuna, va donar vida i un progressiu agençament d'aquesta font. 
Moltes d'aquestes fonts van ser condicionades, millorant els seus brocs d'aigua, afegint plaques commemoratives i arranjant l'entorn.  La font de Sanana va ser molt afortunada en aquest aspecte. De ben segur, va passar de ser un simple raig d'aigua de pagès, a un preciós conjunt arquitectònic en mig de la natura. 
Una taula de pedra i els típics bancs de maons són un vell testimoni d'aquest emplaçament amb caire marcadament festiu.

La font està situada molt a prop de la riera de Sanana - can còdol. Fent baixada, deprés del segon molí de can Còdol.
Actualment, l'entorn està totalment deixat, la teulada que feia aixopluc de la font ha caigut i tot està envaït per la vegetació de sotabosc. 
Accedir no té cap complicació. El camí i el corriol que hi aboca, encara existeix plenament marcat.

En un context social on la gent treballava jornades incansables i esgotadores, inclosos dissabtes i diumenges, i sempre, amb el condicionat de la dura vida de pagesia. Les famílies aprofitaven els pocs dies que tenien de festa per gaudir tot fent germanor. El jovent dels voltants de ben segur feien les seves quedades en aquests punts, feien les seves galanteries i gaudien d'un indret molt privilegiat.
L'origen d'aquestes quedades lúdiques, tenen una marcada tradició religiosa. Tot havia començat segles enrera amb les ermites erigides a la muntanya, fruit de la devoció popular. Aquestes eren espai de romeus i romiatge, que solien acabar fent un dinar o berenar al voltant d'una font.  El temps va anar diluint el significat religiós i la tradició va donar peu a espais, menjadors a l'aire lliure més lúdics i socials.


Safareig i font de Sanana

El conjunt de la font és de planta quadrangular, amb tancament cec en dos dels seus cantons, Els altres laterals estan construïts amb maons i pedra de la zona, formant arcs de mig punt. Una construcció molt característica del s. XIX.

Interior font sense teulada
 

Dels espais de raig d'aigua també podem veure la seva evolució envers la comoditat dels caminadors. La primera font a tocar terra. Encara intuïm el que va ser la seva ornacina i forat de basament d'aigua. Mentre que el segon raig està elevant a una disposició i alçada més adient per la seva funció. 

Originar raig d'aigua a tocar peu.

Arcs des de l'exterior
L'aigua sobrant s'abocava a una bassa prou gran, amb utilitat de safareig. Les lloses inclinades, són manifest d'aquest funció. I a més,  l'espai destinant a safareig estava cobert i protegit del sol i la pluja. De la possible coberta, només resten els pilars de maó d'un metre d'alçada com a molt.

Bassa o safareig

Dues escales donaven accés a la plataforma que formava el safareig. I el desnivell devia estar salvat per un passamans. Encara podem veure els forats als pilars d'on devia assentar.

Un dels pilars que mantenia la porxada

L'espai d'esbarjo estava molt a la vora del safareig. Un ampli bancal fet amb maons feia la seva doble funció de mur per evitar despreniment de terra i de seient per fer gresca

Seient de maons.
 
I al final del conjunt, el que sembla ser un dipòsit d'aigua. La porta és inexistent. No té molta profunditat, pel que poder far pensar en alguna altra funció. No obstant poder era un petit acumulador de rec als espais cultivats més propers. Espero donar llum a aquest punt ben aviat.

 
Coordenada geogràfica:  UTM31 ETRS89  x 408611 m  y 4608384
 
Fonts.
- Amics de la terrissa blog
- Diba Patrimoni

 

domingo, 14 de enero de 2018

L'Hostal del Palà - Vacarisses

L'Hostal de Palà s. XVIII

Vacarisses

Ubicat a peu del km 35,5 de la C-58.


Aquest és un d'aquests edificis què les modificacions i remodelacions hi han emmascarat del tot el seu origen i funció, però com aquell que diu, "el que tuvo, retuvo". I ningú li pot treure el seu propi capítol escrit a la història del nostre terme.

Hem de pensar en un temps d'il·lustració catalana, un període de premodernització industrial i d'una economia en procés d'expansió, però també en un temps i una història catalana on l'absolutisme monàrquic, la pervivència de l'antic règim i la pagesia catalana benestant, coneguts com a pagesos grassos, formaven un combinat difícil d'amanir. 

Hostal-el-Palà-Vacarisses
Antic Hostal del Palà

Aquest històric hostal, avui reconstruït en habitatge particular, formava lligams familiars amb el mas del Palà (molt a la vora). El mas, avui dia, dóna nom a la urbanització El Palà de Vacarisses, dividit en can Xoles del Palà i les Comelles del Palà, però conegut genèricament com; El Palà.

Es trobava ubicat en un punt enclau i privilegiat per la seva època. Cruïlla de camins i gual que permetia el pas de la riera Marà - riera del Palà, per poder seguir cap Esparreguera, Olesa, Martorell o cap a l'històric camí romeu en aquest tram, que anava cap a Montserrat.

Era doncs, un bon negoci familiar per l'afluent pas d'hostes, comerciants o peregrins que transitaven per aquí. Tot i ser un edifici modest i de dimensions més aviat petites, si comparem amb els seus coetanis l'Hostal de la Creu o l'Hostal de Torrella, tot i això, aquest hostal, va tenir la seva popularitat en el moment.



Imatge Ortofoto 1946


Topografic possició actual
Fonts:

- Institut cartografic Catalunya
- Diba Patrimoni 

Aportació a Viquipèdia: Hostal del Palà Vacarisses

 

jueves, 11 de enero de 2018

La Bòbila - Vacarisses

La Bòbila de Vacarisses 

Coordenades:  41°35'08.8"N 1°55'03.2"E

Darrere de l'estació de Vacarisses-Torreblanca, tot seguint un corriol, hi ha una construcció que hom, podria pensar en una barraca molt mal treta i mig abandonada. Certament està abandonada i, voltar pel seu espai dóna molta inseguretat. Captaires i indigents, sembla volten per aquest espai en temps de poc fred.

Però el que no sap és com el que no veu... això deia la meva estimada professora d'art, la Sra. Millàn, a l'introduir les més esperpèntiques obres.  I és ben cert!  Aquesta construcció va formar part d'un temps històric a la nostra vila, i va donar el seu "granet" fent del seu servei i ús indispensable per aquell temps.

 
Bòbila de Vacarisses (2015). Font patrimonidevacarisses.blogspot

En el s. XIX, concretament l'any 1859, va arribar el ferrocarril a Vacarisses. El darrer tram, Terrassa-Manresa, fou obert el 4 de juliol de 1859, però la construcció de la bòbila data d'un parell d'anys anteriors.

Aquesta construcció, com el seu propi nom indica,  la varen emprar, com a fàbrica puntual en la fabricació de maons d'argila, durant la construcció de la via de ferrocarrils. Tot i això, voltant els 1990 encara es trobava en actiu. 

Interior forn (2015). Font Patrimonidevacarises.blogspot

Imatge del conjunt amb la Xemeneia (2010). Font Diba Patrimoni

La matèria prima arribada a aquesta petita bòbila, segurament, provinent d'argiles dels voltans i de les corts de Barcelona. En aquesta part de Catalunya es desenvolupà principalment aquestes bòbiles o forns de rajola. El subsòl és ric en materials àrids que són adequats per fer peces aquestes peces mà. 
El fet que, aquesta bòbila Vacarissenca, es mantingué activa tot esgotat el seu ús principal, (la construcció de la linea ferroviària), està justificat. 
La rajola sempre ha estat un element constructiu fonamental i bàsic en la construcció de cases de pagès i/o masies a tota Catalunya i, també al nostre terme. Les peces fabricades inicialment anaven destinades a satisfer la necessitat de la construcció de la linea, però a finals del XIX i principis del XX la demanda d'aquest material constructiu, l'impulsat per les fires de 1888 i 1929, van fer d'aquest material, un bàsic en el seu ús.

Imatges actuals 2018







Imatge conjunt. Estat 2018

Josep Font, una vida lligada a la bòbila:

Fent cas a un bon amic, vaig voler conèixer a un dels últims treballadors d'aquesta antiga Bòbila. I tirant de coneguts i amics, que vaig descobrir, amb grata sorpresa, que aquest senyor es trobava molt a la vora.

En Josep Font, un senyor encantador i sensible, amb els mals típics de l'edat, però molt accessible i amable. Vam tenir una breu conversa, el temps se'm feia a sobre aquell dia, però vam quedar pendents d'una segona retrobada.

D'en Josep vaig fer contacte amb el seu únic fill Pere Font. Coneixent al pare no vaig tenir dubte de la disposició del seu fill i, certament, no em va decebre.
La trobada va ser "curiosa", l'argot dels vacarissenc, deu ser complicat pel món "exterior"... mira que de places, només tenim dues al poble. Encara ens podíem estar esperant cadascú en una d'elles... Anècdota a part, la visita a la Bòbila, era obligada. Havia pensat, la possibilitat de poder portar a en Josep a veure els últims alens d'aquest edifici, poder seria poc prudent, per les seves emocions. I Pere m'ho va fer saber.

Així doncs, que en Pere em va explicar tot el que sabia de la Bòbila, des dels seus records d'infant i els primers contactes del seu pare, amb la vida d'aquesta Bòbila.

En Josep Font, veí de Vacarisses, gairebé tota la seva vida, va començar a treballar en aquesta, voltant els 12 anys. Va ser un vailet espavilat i eixerit, que ràpidament va agafar el ritme de les llargues jornades de treball, obligades a les bòbiles. Les fornades duraven 10 - 15 dies, en horaris continus. Sempre, havia d'haver-hi algú, vigilant tot estigues bé, el foc no minvés, tallant alzines per fer llenya... la crescuda d'arbres al voltant de l'edifici, és ben nova. En aquell temps, tot era una gran esplanada d'arbres tallats, que havien donat funció a les fornades. La guaita del correcte funcionament i de la bona producció era un treball d'equip!, cap dels treballadors podia badar. Si la producció no era bona, no cobrava ningú, i parlem de produccions d'uns 15.000 maons massissos per fornada, que era la feinada de mig mes.

A l'edat de formar família, en Josep, va anar a treballar, com molta gent de l'època a Terrassa, al gremi del tèxtil. Però tot i això, no va deixar mai el contacte amb la Bòbila. Inclús, uns dels edificis annexos, un habitacle amb una petita llar de foc, segons m'explica en Pere, va ser construït pel seu pare. A més, allà en Josep tenia el seu espai, un hort, que amb molta bona traça feia regar amb aigua recollida de la pluja. Aquesta Bòbila, era el petit paradís d'en Josep.

Pere també m'explica, que el seu pare tenia el domini de fer maons molt, però que molt formalitzat. Cap variant, tenia cabuda, sembla que li deia, com un gran mestre: -Això es fa d'aquesta manera!.

Un secret, de la vida d'en Josep, sembla que va ser la passió per la fotografia. Parlem del sistema de fotografia dels anys 70-80' amb l'inventari d'històries que feien falta per treure imatges de bona qualitat. I pel que veig, en Josep devia ser força bo. Va formar part del gremi de fotògrafs professionals de Barcelona i va tenir molts amics i coneguts del món relacionat amb aquest art. Jo feia dentetes, pensant que trobaríem algunes relíquies d'imatges d'aquesta Bòbila antigues. Però, per alguna raó, en Josep va considerar que aquesta passió devia ser efímera i, un munt de negatius i imatges van desaparèixer d'un dia per altre... "mi gozo en un pozo"! Aquesta impulsivitat d'en Josep, són mostra de la seva personalitat, que amb prou pinzellades he pogut entre veure. Un home sensible, valent, apassionat per les petites coses i de segur un somiador, que ha deixat un trosset seu en aquesta Bòbila, en el nostre poble i en la nostra història.

PD. Moltes gràcies Pere, de tot cor. I sobretot molt agraïda pel teu temps envers mi, prou he vist que ets un home molt ocupat.


Fonts:

- Patrimoni  Vacarisses blog 
- Les corts Gracia blog 
- Diba patrimoni cultural

Aportat a Viquipèdia: Bòbila Vacarisses
  

lunes, 1 de enero de 2018

Sant Pere Sacama - Olesa Montserrat

Ermita Sant Pere Sacama d'Olesa de Montserrat
S. X - XVIII 

Coordenades: 41º 34' 05"N  1º  54' 41" E
Estil: Pre-romànic, Romànic, Modern, contemporani

Com a presentació: L'Ermita, en estat actual, fou  reformada en diferents moments de la seva història. La darrera va ser voltant el 1985, per membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà amb la Generalitat de Catalunya. 

L'edifici actual formava part, com a capella, del Castell de Camba o Cama s.X (nom originari). Aquest castell fronterer era part del conjunt defensiu-límit, del Llobregat, a la zona de Montserrat. Una història molt similar als, també castells, de Sant Salvador de les Espases, de Voltrera d'Abrera, d'Esparreguera, entre d'altres.


Capella Sant Pere Sacama - Arcs llombards i campanar espadenyer reformat

  • L'etimologia del topònim Sacama és ben curiosa. Tot i trobar diferents interpretacions, penso que la més encertada és la que fa referència a l'evolució de sa-cama, del terme cèltic camba > cama (forma actual- reducció mb>m). Aquesta té el significat de curvatura. Segurament el seu nom donar referències del terreny on assenta, de característiques abruptes i corbes.  Certament les roques on era bastit, -just en les àrees de contacte entre el Baix Llobregat, el Vallès Occidental i els primers contraforts de la Serralada Prelitoral- fan d'aquest un espai orogràfic molt peculial. És doncs, que el "desaparegut" castell i l'actual ermita tinguin particulars constructives, curioses, adaptades al terrenyEl més probable és, que els repobladors d'aquesta zona,  varen pensar un nom ben comú -al moment-, fàcil de recordar i descriptiu.
  • La forma-article "sa" (antigament escrit ça), és d'origen pre-romànic i va desaparèixer el seu ús habitual, voltant el S.XVI, tot i quedar permanent en alguns topònims: Sesrovires, Saplanca, etc. Això no obstant, en terres de les Illes i a la costa de Girona, encara el podem escoltar.

Ermita Sant Pere Sacama sobre el turó
Vista actual


El Castell de Sacama era una modesta construcció d'ús plenament defensiu, a l'època carolíngia / Al-andalús. 
  •  Recordem que una part del nord de la península Ibèrica es trobava sota el domini de l'Imperi carolingi, (Marca hispànica, tras el 795, i en un futur origen de la formació dels comtats catalans). Fins voltants el s. IX, quan aquests comtats van anar funcionant amb més autonomia i van anar reclamant la seva independència envers l'imperi gal. 
En aquest context històric, des del castell es controlava el pas del camí d'Olesa - Vacarisses - Terrassa.

En l'actualitat , l'únic element que es mig manté, és el mur d'estil Opus Spicatum en un dels murs voltants, i algunes estructures dels possibles fonaments. 

____________________________________

Certa i trista, una edificació històrica que va passar a formar part del sac de; "les pedres de la mala sort".
____________________________________
 



De documents escrits, conservats al monestir de Montserrat, es fa esmena d'aquest castell i, de les seves disposicions i ocupacions, al llarg del temps. Les quals, va passar a mans del Monestir de Ripoll, però també va ser ocupat pel Comte Borrell (fill de Guifré el Pilós). Constants, van ser les disputes per la propietat, entre tots dos. El castell va esdevenir, finalment, com alou (propietari) ripollenc i, el domini útil, era cedit a castel·lans o senyors feudals, sota intercanvi de cens.


Més tard, voltant els mitjans del s. XIII, el castell va ser adquirit temporalment pel Monestir de Montserrat i, un segle després, definitivament venut per Pere el Cerimoniós al prior de Montserrat. Amb totes les competències d'Olesa de Montserrat. El monestir de Montserrat va ser propietari fins al s.XIX.

De les aventures i desventures d'aquest castell, membres del SIS d' Olesa, secció d'investigacions subterrànies, van extreure una bona síntesis de la seva estructura constructiva. També, arreplegaren un seguit de material ceràmic, molt important.

Perfils del Castell i material recuperat

És doncs, que les restes del castell poden ser datades dels s. IX i X, tot i això, l'ús com a fortificació va desaparèixer plenament voltant el s. XIV. 

______________________________________________


El mas de Sant Pere, s. XVI. Fou edificada, al fitam de l'ermita, i enderrocada en 1977. Actualment està totalment desaparegut.
 


Sant Pere Sacama 1915 - Arxiu M. Olesa

El mas va ser construït el s. XVI, amb material d'una altre casa pagès, anomenada la casa d'en Daniel. Els propietaris van ser la família Valldeperàs, que es van anant instal·lant a Olesa durant els anys 1542 - 1548. 

  • Un capítol apart mereix la En busca de la llinda perduda:

Com anècdota, el propietari actual -la Família Valldeperàs- va cisellar la llinda de la finestra "Salvador Valdeperas 1549".   

Aquesta família va participar en l'enderroc del Castell de Camba i, amb els materials d'aquest, es va engrandir la capella romànica. 

L'any 1637, en Francés Valdeperas, torna a lidiar amb la pedra cisellada. Aquest cop li afegeix " Frances Valdeperas me fecit 1644".

L'any 1702 en Pere Valdeperas, tornem a fer modificar la llinda. Ara portarà el lema " 1702 Ave Maria sin pecado condebida".


Llinda de la finestra


L'any 1749, Eulàlia Valdeperas de Sant Pere Sacama, es casà amb Josep Puigjaner i Olivella de Capellades. Visqueren a la casa fins poc després, que passaren a viure a Olesa. La masia estigués habitada per masovers. 
Finalment, el 1978, va ser enderrocada. I les seves pedres comprades, per construir alguna edificació a terres de Tarragona.
  
De la llinda, sabem, que un grup de "trapelles", en una nit divertida, la van amagar al bosc!! (aquí ho deixem)


El mas 1975. 
Imatge cedida per membres del centre de recerca Olesà

Imatges enderroc 1978

Restes de les dependències del mas

______________________________________________


L'Ermita de Sant Pere de Sacama. La capella apareix documentada al 982, però de segur, que data d'abans. D'aquesta primera capella preromànica, no queda res. 
Els s. XI - XII es construeix, en estil romànic plenament, i més gran. No hi ha documentació escrita d'aquest fet i datació. Però la finestra, de doble abocinat i la tipologia dels arcs llombards en ritme simètric de tres, donen aquesta pista.

Les dues fornícules i les pintures murals al fesc, de l'absis, són decoracions posteriors. Però dins del mateix període arquitectònic.
Un seguit d'anys va restar inhabilitada pel culte, no sabem el motiu, però poder l'abandonament o deixadesa fan fer la seva part.

En 1620, la família Valldeperas, la va rehabilitar. Però amb un ús curiós; fou graner i magatzem (1629).

Posteriorment, va readquirir el seu primerenc ús. Podem pensar en finals s. XVII, temps que el mas va lluir en tot el seu esplendor, amb arranjaments de la capella; L'absis habilitat com a sagristia, un nou altar i nous retaules.

Durant la guerra civil el 1936, es cremaren els retaules. Per solt l'edifici va sobreviure prou bé. 

L'actual visió és gràcies a les restauracions dels anys 1985-1986, novament, de la mà de membres del CMRO. Es refer la coberta, el sostre interior, el campanar i es reforçar l'estructura general. 

 
El darrers treballs de restauració.


A nivell descriptiu - formal;  L'ermita és d'una sola nau, amb absis semicircular i arcs cecs llombard (és l'únic element originari) amb un campanar d'espadanya o cadireta. 
Aquest absis fou construït sobre els fonaments d'un oratori visigòtic, i és realment una construcció molt bella, feta amb molta harmonia. La pedra, tot i ser originària d'un possible pre-romànic, presenta un escairat molt fi. Destaquem una petita finestra de doble esbocinament i amb arc de mig punt superior. 


Fistra doble i escultura de Sant Pere

La portalada, mirant a ponent, és de doble punt adovellat, reformat també a l'època moderna. Tancada habitualment amb una reixa. 
Per tenir accés s'ha de demanar permís a la propietat. 



Pica baptismal en una ornacina
Hornacina original

Creu de ferro (possible creu de terme i/o aplec)

______________________________________________


Una multitud d'habitants

De les actuacions arqueològiques dutes a terme en diferents etapes, es van provar la presència de jaciments ibers -situats cronològicament entre l'inici del s. V a.C i l'inici del s.II  a.C.-,  un habitatge catalogat de l'època carolíngia i d'una necròpolis medieval (fossals). 


  • Ibers: Dels materials ibers trobats hem de dir, que no van ser materials isolats exclusivament, van formar part del conjunt d'altres materials i fragments barrejats -ceràmics fets pels ibers o importats; ceràmica àtica (grega), entre d'altres-, fet que fa difícil definir un espai-temps concret per aquest espai. 

Hipotèticament, d'aquest assentament en temps dels ibers, es parla d'un possible punt estratègic.


Dels tres tipus d'assentaments ibers que reconeixem; poblats (fortificats o no), talaies i assentaments rurals. Dels tres, independentment de la seva funció, hi ha una constant que és la ubicació sempre estratègica de control -en cas de poblat i talaies- i d'explotació agrària a les planes. I sabem que de les talaies, elevades, panoràmiques i de difícil accés, de vegades han estat reocupats en època medieval amb torres o petits castells, dotan't-los d'una finalitat similar. 

Pensar Sacama com un poblat o assentament és, potser, una interpretació enrevessada. La ubicació elevada, visió de la zona del "pla del Bages" i control de l'entorn, ens dóna, poder, la resposta.


  • Fossals medievals: Era ben habitual que les capelles o ermites medievals fessin un doble ús de necròpolis. Els difunts eren enterrats, pels voltants de la mateixa o a l'interior. De les excavacions van ressorgir aquests fossals. 

Els exteriors es troven pel vesant sud (per l'entrada) i no es veu cap tipus de ritual o aixovar particular. Són tombes excavades individuals i a terra, sense caixa ni cap element.
A l'interior si que hi ha una tomba múltiple de quatre individus.


Reconstrucció de la necròpolis medieval al Castell de Sacama

Fort agraïment, pel material cedit, al Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa de Montserrat.


Fonts consultades:

- Catalunya Medieval
- DIBA
- Llibre: Estudis d'Onomàstica Catalana - J. Moran i Ocerinjauregui. Publicacions de L'Abadia de Montserrat
- Turisme Olesa Montserrat.cat
- Arxiu municipal fotogràfic d'olesa - Imatge domini públic
- Imatges autoria pròpia i de L. Carpio
- Conèixer Catalunya blogs
- Llibre:  Sant Pere Sacama. Els primers pobladors (s.VI- XIV) - Abadia de Montserrat 
- Material cedit pel Centre Muntanyenc i de Recerca d'Olesa de Montserrat