lunes, 12 de febrero de 2018

Sant Pere de Vallhonesta

Església Sant Pere de Vallhonesta

Romànic S. XI - XII - Veritable joia del romànic.

Coordenades: 41º 40' 26 " N 1º 53' 16" E


Aquesta preciositat d'església, es troba en un magnífic estat, gràcies a la cura que mantenen les poques persones que la custodien de ben a prop.

Ens trobem al llevant del municipi de Sant Vicenç de Castellet.  Vallhonesta, forma part del terme de Sant Vicenç de Castellet, des del s. XIX.  Anteriorment, Vallhonesta era un petit municipi totalment diferenciat del de Castellet. Pocs masos, dispersos, dels quals uns estan habitats i d'altres en ruïnes i/o abandonats.  L'any 2001 al cens i constaven 10 persones.

El seu caràcter rural, marcat possiblement, per la seva ubicació allunyada de població més urbanita, és l'empremta evident que intueixes només arribar. La ment et fa un salt en el temps i, es inevitable, la sensació de regressió a segles passats. Aquesta percepció agafa tota la seva força en el moment d'accedir per l'escalinata de pedra que puja cap al turonet, on es posiciona Sant Pere de Vallhonesta.



Edat-mitjana-Vacarisses -Sant-Pere-Vallhonesta
Llevant - Esgésia  de Sant Pere de Vallhonesta

La documentació d'aquesta església és molt escassa. Sembla, que els primers apunts són de 1115, quan un tal Bernat de Guàrdia, dóna a la seva muller Ermesseda béns situats a la parròquia de Sant Pere de Vallhonesta. Posteriorment, hi ha diversos apunts parroquials durant el s. XIV, fins que trobem un buit al s. XV. Poder, a causa de les epidèmies de la pesta negra. 

És doncs al s, XVII (1685) que tornem a tenir referències, però ja com a església sufragaria o dependent de Sant Vicenç de Castellet.

Ens trobem amb una església de nau única, amb absis i una sagristia tardana. Les remodelacions en diferents etapes són ben evidents. Trobem la part més antiga, que identifiquem amb el tosc escairat de la pedra, fet a cop de maceta. Aparellat que es pot veure a l'absis i el primer tram de la nau (s. XI).  
La decoració exterior d'aquest absis és característica d'aquest període artístic.  Tenim, al perfil exterior, les particulars arcuacions dobles amb lesenes.

Podem veure, un sobrealçament de l'absis, amb un mur obrat de petites lloses planes. Poder, adaptació a les necessitats constructives de les darreres modificacions de la volta interior. 

Absis. Arcs cecs llombards entre bandes.

Les escasses finestres són de doble botzina, és a dir, tan amples a l'interior com a l'exterior de l'edifici, amb el centre estret. (Forma d'embut en planta).

Finestra de doble botzina

En segles posterior, XII- XIII, es van edificar, o reemplaçar del primers elements estructures paleocristians, la nau i la part de ponent, on assenta el campanar. 
Els murs són relativament gruixuts, perquè estaven pensats per sostenir la volta de la nau i la teulada.

La nau havia estat en un principi més ampla però, per modificacions en la nova coberta, es van haver de reforçar els murs. La nova disposició, demanava doblar el reforçament  amb forts pilars interiors, lligats amb arcs formers adossats als murs estructurals existents. A sobre hi van construir els murs que havien de sostenir la volta de pedra. 
Aquests arcs formers són apuntats, així com, l’arc que genera la volta de canó en tot el seguit de la nau.
 
Les pedres s'uneixen amb morter de calç i arena d'un gra molt gros. Tot un conjunt amb juntes força grans. Els murs van minvant la seva grandària, a mesura que les parets s'enlairen.

Campana de cadireta de dobles arc de mig punt

Un campanar de doble espadanya o de cadireta, posicionat en el que va ser el frontis originari, és particular de l'arquitectura més imponent  i representant del moment. A més de ser únic en el gènere i un exemplar raríssim a Catalunya.

Les campanes han desaparegut. Durant la guerra civil, el campanar es va malmetre en voler treure les campanes amb dinamita. Hi ha veus, que expliquen, que les campanes desaparegudes són les que sonen al  campanar de la nova parròquia de Sant Vicenç (s.XIX). 
La manca del pressupost previst, ja que l'ajuntament va haver de destinar aquests diners cap altres projectes més prioritaris, com eren el clavegueram i el pont i, els desafortunats incendis de 1934, van induir, possiblement, a aquesta temptativa posterior, si escau.

Escales per accedir al campanar

Al cantó sud, hi ha l'estructura de la porta, a la qual arribàvem per unes escales adossades al mur. Es feien servir per tenir accès a les campanes. La teulada tenia un passadís per poder accedir a aquestes. 

Estructura teulada amb el passadís.

Les cobertes de voltes de canó eren tot un èxit pels constructors catalans del s. XI. Aquest sistema estava plenament dominat des del s. IX.  Les cobertes d'embigat i encavallades estaven quasi en desús. La volta de canó interior, va ser revestida per una nova volta, més estreta i recolçada sobre els murs arcats. Aquestes darreres obres, sembla, estan datades a finals del s. XIII.

Les últimes restauracions, que buscaven millorar l'estat exterior principalment, van ser comissionades entre 1950 - 1955 i en una segona fase el 1983 - 1985, pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Es repiquen i rejunten els murs exteriors. S'enderroca el cor, al qual s'accedia des de la petita escalinata al costat de la porta.

A l'exterior hi ha dues piques de bateig, una davant del campanar i l'altre al costat de la sagristia. Són de grans dimensions, pensades pel bateig d'adults. 
Podem afirmar, que aquesta església havia estat parròquia (poder no en un sentit estricte), però de segur que portava a terme algunes de les típiques funcions parroquials, com batejar, enterrar, desposar, etc., actes típics en altres esglésies antigues d'estil similar.

Pica baptisteri. Darrera sacristia

La portalada s'obre el mur sud o de migjorn, és d'arcada de mig punt adovellada. Va ser reoberta durant la primera restauració dels anys 50. L'original i principal porta donava a ponent, sota el campanar. Es va considerar el seu tancament, per por a que caigués tota l'estructura pel pes. Si parem atenció a les doveles, podem apreciar diferents símbols medievals. Segurament marques dels constructors de l'època.


Porta a migjorn

Davant de la porta, a l'interior, podem veure un sarcòfag de pedra, perfectament conservat i, el detall de les inscripcions tallades a la pedra. Aquesta ossera té la cara frontal vorejada per dalt i pels costats, amb una sanefa de petites hexafòlies encerclades. El cap de la tapa, a doble vessant, tenen una creu nimbada (creu dins d'un cercle).
Aquest sarcòfag té la particularitat de no descansar directament a terra, sinó sobre dues petges o lloses rectangulars. A les cares d'aquestes, veiem una creu llatina refondida i dins d'una arcada, i, en l'altra, també sota un arc, com un arbre molt estereotipat. Poder escut del llinatge familiar.
La col·locació de les peanes no és la correcta, ja que van ser pensades per deposar els gravats mirant als laterals. La ubicació original, o on la van trobar, era l'exterior, al costat de la  porta d'entrada actual, però per protecció i conservació es va decidir aquest nou posicionament.

La llossa que recolça en un lateral, és la pica de la cuina de Cal Campaner, en espera d'una millor ubicació.



Sarcòfag al interior. Que abans estava ubicat a l'exterior.

L'espai dedicat a Sant Pere, sota l'absis, està lleugerament alçat amb un esglaó. Un petit espai, que recull l'altar i una talla del sant Policromada. Com a curiositat d'aquesta talla, segons m'expliquen, dir que va ser agafada per un mossen de Sant Vicenç, que li debia tenir molta estima. Finalment, per pressió dels habitants de Vallhonesta i grups afins, va tornar al seu lloc.


Sant Pere policromat

Altres elements, com un petit altar (darrere de la imatge) i una pica baptismal, són ofrenes de dos veïns. 

Altar al Sant

Els vells canelobres, van ser recuperats, gràcies a que un veí els tenia a casa seva. Van ser donats al centre excursionista, restaurats i reformats per funcionar amb electricitat.

Un dels dos canelobres

De l'any 1936 al 1953 no es va celebrar culte, però des del 1954 es celebra cada any la festa del Panellet el dia 1 de maig. 

Un punt a part, són els frescos de l'absis. Només podem veure alguns dels traços que devien decorar aquest espai.  Un cel blau amb estels; El conjunt pictòric, tot i estar pintat en diferents moments i en diferents etapes històriques, sembla abocar a un simbolisme del paradís a l'època paleocristiana. Parlem d'un art, principalment, pedagògic, en aquest moment i així l'hem d'entendre. El diferenciem, de les quadrícules amb motius vegetals decoratius, que formen tendència d'altra època més  tardana.

 
Pintures paleocristianes
Pintures amb motius vegetals

Fort agraïment a la família Ambrós per deixar-me accedir a l'interior d'aquest espai tan especial. 


 Fonts:

- Inventari patrimonial de Sant Vicenç de Castellet - Diba Patrimoni 
- Blog - Arxiu fotogràfic de Sant Vicenç de Castellet.  
- Blog los folloneros 
- Conèixer Catalunya 
- Romànic Obert 
- Geocahing 
- La història del poble 
- L'art funerari medieval a la conca del Llobregat  Aut. Xavier Sitjes i Molins Ed. Monogràfics

No hay comentarios:

Publicar un comentario