Font de la Saiola - Vacarisses

Font de la Saiola

La font mentidera de Vacarisses 

La Font de la Saiola (465 m) és una més, de les fonts "sorpresa", que amaga l'Obac. 

Una surgència temporal que, en estacions de pluges constants, és de les que raja aigua a dojo. Una font molt senyora tota ella i, és des del maig del 2010, fins ara, que no ha tornat a fer presencia. Però hem de dir, que quan vol fer-se notar, ho fa amb molt d'estil.

Font Saiola - Vacarisses

Al llarg del Torrent de la Saiola - Riera de Rellinars, hi ha un seguit de fonts modestes, però permanents; Font de Carlets, Fonts de Rellinars... i, un conjunt de fonts del grup de mentideres, que la seva presència és ben bé, una festa quan surten a saludar;  La font Falsa, la font de la Pedregosa,  la font de la Barbotera i la font de la Saiola.   D'aquestes, la Saiola és la que presenta un cabal considerable i una surgència d'una preciositat espectacular. 

En temps de calma, la Saiola és un avenc sec i estret, un forat més dins dels conglomerats calcaris que conformen el terreny.  Però, després de pluges abundants, comença la festa!  La font comença a brollar, sense fi, com si  es tractés d'una canonada trencada.

_____________________________________________________

Era el moment d'expectativa popular i tradicional que, vacarissencs i rellinassencs deien; La Saiola raja!,  anem a veure-la. 

_____________________________________________________ 

Aquestes fonts sorpresa, com els misteris-inexplicables de la natura, sempre han format part de mites i llegendes, que avalen i doten d'un curiós protagonisme, els moments que passen a l'acció. Així que es parlar de l'existència d'un llac interior.  Però segons els estudis del geòleg Antoni Freixes, aquesta hipòtesi no és viable. 

Freixes exposar en els seus treballs, l'existent circulació subterrània de l'aigua. Una circulació d'aigua a un ritme molt lent, que la convida a absorbir carbonats, com per fer isotònica a una bona colla de runners! Però, ep! no és bona per beure-la, ni m'atreviria a ficar-la al radiador del cotxe! 

El ritme lent de l'aigua, circulant pel saturat terreny calcari intern, en moments de pluges intenses i constants, provoquen que l'aigua busqui dreceres.  Eus ací! aquestes fonts són els "Exit" de tal acumulació.

Figues de Saiola

Curiositat: Torrent i Font, agafen el nom d'una varietat de figuera anomenada Saiola.

Fonts consultades 

Cau del guille
Bloc de camp
Sant Llorenç del Munt
Els aqüífers càrstics dels Pirineus de Catalunya
 

Roca Salvatge - Vacarisses

La Roca Salvatge 

Serra de l'Obac - Vacarisses 
774 m

Coordenades:  41°38'17.1"N 1°57'45.0"E

Roca Salvatge des de Castellsapera

De terres de l'Obac, el turó de la Roca Salvatge, és pel seu desafiant nom, un dels cims que més m'agraden del gran conjunt que forma la nostra Serralada Prelitoral. El  seu conglomerat rocós forma una mateixa unitat amb el seu veí, el massís de Sant Llorenç del Munt, en un espai natural gestionat per la Diputació de Barcelona, com a Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l'Obac. 

Sempre he trobat, en la seva curiosa toponímia, que havia de dir molt a la resta de cims companys. Un posat rocós, que cau a plom de banda a banda, abrupte, esvelt, altiu i enfilat, molt ben coronat per una agulla acabada amb punxa, sens dubte, tota una personalitat de roca al mig de cinc magnífics; El Paller de Tot l'any, Castellsapera, El Turó Roig, el Tossal de l'Àliga i el Turó de la Carlina. 

La seva disposició, privilegiada en les seves vistes, i ubicació propera al Camí Ral, també va jugar un paper protagonista en temps de bandolers. Punt controlador pels assaltadors de camins, que forejaven per aquestes terres. Una roca vinculada a un temps de bandolerisme ben salvatge, dit sigui de pas.

_________________________________________________________________

Imaginem a un mític i foragitat Capablanca, amagat amb cautela pels volta'ns del turó, després d'un dels seus teatrals assalts als esmaperduts traginers.

 _________________________________________________________________

Josep Maria Faura, al seu llibre "Història de la Serra de l'Obac", parla d'ella com la Roca de la Salvatge, com la seva toponímia original. On salvatge derivar d'alguna bestiola "salvatgina" que devia tenir el seu cau pel seu voltant. Un porc senglar, cérvol o isard, alguna bestiota de les que vivien en aquestes terres.

La seva escalada està prohibida per motius de protecció, envers les aus rupícoles que aniden a les seves roques. No obstant això, el seu accés per la desviació que s'obra una mica abans del Camí Ral, sí que està permès i les vistes són realment espectaculars.

Fonts consultades:

Trail Sant Llorenç
Esgarrapacrestes
ICGS

Agulla del Cavall Bernat - Montserrat

Llegenda: l' agulla del Cavall Bernat

Montserrat 

 

El Cavall Bernat és un dels cims més peculiars de la muntanya. És d'aquests que te'l mires un parell de vegades, diguem-ne que destaca entre tot el conjunt d'agulles "sambarinaides", amb el seu carisma particular. 

Oli de la pintora Dolors Canudas 
Email: d.canudas@hotmail.com

El podem contemplar des de molts punts de la muntanya en escorços diferents i, tot i això, sempre és fàcil de reconèixer.

Però si voleu un marc "perfecte", us convido a admirar-lo des de la petita finestra encarada cap a l'agulla, que hi ha dins del monestir de Sant Benet de Montserrat. 

Després de voltar per aquest monestir, fent la tafanera-curiosa (que disfruto com marrec), va ser una persona de la comunitat que, abans de marxar del recinte, em va dir: - T'has perdut el millor! i m'ho va mostrar. Tota la preciositat d'aquesta agulla, perfectament emmarcada, en el finestral que dóna a l'altar. Majestuós!

I no li sobra mèrit, a aquesta agulla, que és de les poques que tenen fins i tot un club propi; El Grup Cavall Bernat. Grup d'enamorats de l'escalada i "cavallistes" a vena. Per formar part has de demostrar haver fet cim.

Imatge Cavall Bernad

💛 La part més "picarona", d'aquesta agulla, deriva de la seva forma fàl·lica, que no li ha tret dretactors i defensors al llarg del temps. És més, l'etimologia del seu nom cavall, sembla ser un eufemisme del seu nom originari carall Trempat. On carall és sinònim de penis, verga, pixa, cuca, fal·lus... ,o com més us agradi, i trempat ja ho sabeu. 

I, no cal dir-ho, una preciosa llegenda fa per amanir tant característic i destacat element montserratí. Eus ací;

______________________________________________________ 

Segons explica la llegenda, un llenyataire que vivia prop de Montserrat, es guanyava la vida transportant feixos de llenya. En el transcurs del seu traginar muntanya amunt i muntanya avall, se li va presentar un cavaller amb capa vermella, muntant a cavall.

El misteriós cavaller s'apropà i li oferir el seu cavall, que era ràpid com un llamp i anomenat Bernat! Però li va exposar una condició:

- Us el regalo només amb una condició: D'aquí a 10 anys, me n'heu de portar un d'igual que aquest, o altrament haureu de vindre a viure amb mi.

L'il·lús llenyataire va pensar que en 10 anys, tindria prou temps per guanyar prou i poder comprar un altre cavall d'igual, tal que va acceptar la proposta.

Els anys passaren molt de pressa i per una cosa o d'altre el llenyataire no havia tingut temps de comprar-ne un altre cavall. Quan van passar els 10 anys, el cavaller es tornar a presentar, tot demanant que es complís la part del pacte.

En aquest moment, el llenyataire va veure clar, que aquell cavaller no era un altre que el mateix Satanàs, el Diable!! I ara li tocaria anar a l'infern.

Desesperat, encomanar a la Verge de Montserrat, suplicant desesperadament ajuda. En aquell moment, el cavall es desbocar i enmig d'un esgarrifós xisclet, es va convertir en pedra. Però no pas forma de cavall, era, simplement, una roca més en el conjunt de la muntanya, era una agulla que assenyalava al cel: El Cavall Bernat.

El llenyataire amb cara d'eixerit li va dir al Diable, que ja es podia cobrar. Que agafés qualsevol de les pedres de la muntanya que més s'assembles al seu cavall.  El Diable, tret de polleguera, va formular un encanti: Pel qual, tothom que escalés la muntanya, si era home, es transformaria en dona, i si era dona es transformaria en home. 

______________________________________________________ 

És aquest el motiu, pel qual els escaladors i escaladores han de fer cim dues vegades, per desfer aquest estrambòtic encanteri.  Pobre del que no ho tingui present... 

Imatges Varis amics:

Autora imatge: Ana Soto. Vista des del camí de les Arrels

Fonts:

Blog. Barcelona helicopters

Blog. conta contes 

Esgarrapacrestes 

Forn de calç de L'Orpina - Vacarisses

El forn de calç de l'orpina   

Vacarisses

Coordenades*

De Agricultura by Cato The Elder 

Marc Porci Cató (234 - 145 a.C.), cònsol, militar i escriptor romà, a la seva obra "De agricola", ja parlava de com havia de ser un forn de calç. Però van ser els àrabs que van perfeccionar el procés i, mira per on, la tècnica no va variar fins ben entrat el s. XX.

Un forn de calç (tradicionalment circular) és una construcció de pedra i fang, on es coïen pedres calcàries per obtenir calç. 

El procés era simple; Amb la llenya com a combustible i la pedra calcària dels voltants -per això eren emplaçats a espais on aquestes pedre eren força presents- es coïen ambdós material a 800 ºC - 1000 ºC, durant una setmana o uns dotze dies, segons humitat de l'ambient i tamany del forn.

Interior Forn de Calç de l'Orpina. Imatge. L.Carpio

Els forns eren construïts donant profit del desnivell del terreny, excavats en un dels marges. Dota'n-los amb forma d'olla, és a dir, l'espai més ample al mig. Disposaven de dues obertures, una inferior, per on es carregava la pedra i també s'alimentava el foc i, d'altre superior, amb una vorada o circundant al seu voltant.

L'interior era fet de pedra calcària amb fang i les mides del conjunt eren entre els 7 o 8 metres, aproximadament. Voltava una petita banqueta d'1 o 1,5 metres, que feia espai de separació entre la part enfonsada - on es dipositava la llenya- i l'arrancament de la volta interior.

_________________________________________________________ 

El procés: Tot iniciava a la pedrera amb l'esmicolat a sang d'aquestes. Els trossos eren transportats amb portadores fins al mateix lloc del forn. L'ompliment amb pedra es feia primer per la boca inferior del forn, seguint la forma de la corba de l'interior. Primer les pedres més grans (armadores) i darrera les més petites (matacans). Posteriorment, quan l'alçada no permetia treballar dins, es passava a treballar des de la part de dalt o "colmo". -D'aquí l'expressió castellana: "Estar hasta el colmo!". que en català diríem: Això és el que no hi ha!
 

L'espai de la davantera era una petit cobert, afegit davant de la porta inferior. La porta servia per carregar de llenya el forn amb una eina anomenada gavell.

Quan començava la cremada, dos o tres homes treballaven en jornades de 4 o 6 hores, sense parar els torns dia i nit, i durant els 5 o 6 dies següents.

Moltes vegades es construïa un cobert per donar estança als treballadors durant la feinada. Si pensem que el millor moment per fer servei d'aquests forns era l'estiu, -la humitat no anava força bé per la producció de calç- aquesta cabana era imprescindible.

 

Quan es considerava la pedra ben calenta, es tapava la part superior amb fang, però es deixava un petit orifici a la part més alta i uns petits canals al "colmo"* per mantenir el bon tiratge. Tot seguia el seu ritme fins que la pedra en transformava en calç viva i era el color del fum -més blanquinós- el que marcava el moment final del procés. Després calia esperar una setmana més a que tornes la temperatura normal de tot l'espai, per iniciar el buidatge de les pedres.

Les pedres obtingudes són adients per fer la corresponent barreja amb aigua i produir la calç.

Un parell més d'imatges de L. Carpio

Forat que donaria espai a la porta inferior.

La calç va tenir un munt d'usos en el seu moment:

• El més conegut era per la construcció. Una barreja de calç i sorra en diferents proporcions.
• Desinfectant d'aigua. Antigament es tirava una mica de calç als pous per matar el bitxets que feien el curset de natació allà.
• Emblanquinat d'arbres fruiters. Així els protegien dels insectes.
• Blanquejant del paper.
• Emblanquinat de parets. De galliners o  habitatges per desinfectar-les.
• Romans feien ús de la calç en els seus mosaics i paviments.
• Els romans també,  feien servir la calç barrejada amb orina, com a detergent de la roba. De fet a les "tintoreries" recollien aquestes orins en àmfores que col·locaven a les portes. A Pompeia es van trobar d'aquestes àmfores. 

La industrialització i el canvi de costum en materials constructius, durant la dècada dels 60', ha fet oblidar i abandonar totalment aquests espais.      
El horno de cal 

 

Grabat de l'ofici de calciner

Fonts:
Taller didàctic del Romànic
Imatges L. Carpio 
*(desconec la traducció al català, poder súmmum del forn?)

Ribes Blaves - Olesa de Montserrat

Ribes Blaves

Olesa Montserrat. 
Aflorament geològic de formació al miocè final.

Coordenades: 41º 33' 30" N  1º 55' 15" E 

 

Font: Bloc de camp. Autor Isaac Camps

Ubicació: Aquest espai es troba dins la comarca del  Baix Llobregat, concretament al terme d'Olesa de Montserrat. Ubicat en un punt de la falla Vallès-Penedès, entre la Serralada Prelitoral i la Depressió Prelitoral, catalanes.

Fent límit amb Vacarisses i Viladecavalls.

 

El topònim li ve marcat, precisament, pel color blavós-grisós de les roques que conformen l'espai. La formació de la Serralada Prelitoral, tot i que  més modestament, és paral·lela en  temps a la formació dels Pirineus. Aquesta és datada durant l'orogènia alpina  -iniciat al cretaci inferior, però amb un moment estel·lar durant el paleocè i l'eocè-.

Mentres que la Depressió Prelitoral és de formació posterior, corresponent al miocè i al pliocè. Moment, també de creació de les actuals fosses tectòniques (falles).

 

La placa ibèrica (empentada per l'africana) i l'europea donen per acabat el seu procés de coalisió, a partir de l'Oligocè superior.

Posteriorment, la convergència de les plaques ibèrica i africana, i més endavant la relaxació de les pressions, es manifesta en moviments tectònics progressius; Fosses tectòniques (enfondrament de blocs) i creació de falles, que seran determinants en la configuració actual de l'àrea catalana.

L'espai entre els Pirineus i la Cadena Costera Catalana, van donar origen a una gran conca central, ocupada per un mar o llac central.  Així doncs, enclau per la formació de deltes derivats dels rius circundants, com és el cas de Montserrat i Sant Llorenç de Munt.
Recomano llegir la publicació del Paller de tot l'any. 

L'assecament i desocupació posterior d'aquest mar va donar cesió a la visualització d'aquesta meravella, en un primer moment amagada pels materials sedimentats (4), i que l'erosió va acabar de perfilar.

A l'espai de Ribes Blaves podem veure en primera fila la increïble antiguitat del nostre planeta i la seva evolució al llarg de molts i molts anys. Afloren a la vista la conjugació d'aquests materials "nous" i molt antics; 

Imatge ICGC

• Per una banda els materials més moderns (cenozoics) com argiles, arenisques i materials calcaris(3), però també conglomerats poc fonamentats del miocè  -fruit de sedimentació marina i rius-. 

• I d'altres molt més antics i més durs (paleozoics),  destrossats per la mateixa acció de la falla i que són els que destaquen. D'aquest trinxat, que també es coneix com a farina de falla (fault gouge), trobem principalment pissarra(1) i fil·lita(2) de color blau. Per altra banda, la pluja i el vent han acabat d'erosionar aquest material, deixa'n-lo totalment esmicolat i produint un seguit de xaragalls caracterísitcs de l'escorrentia de l'aigua (bad lands).

 

Trobem magnífics espais similars molt pròxims a: Roques Blaves i els Blaus d'Esparreguera, a l'espai conegut com "las montañas rusas" de Sant Vicenç de Castellet, a Castellgalí a peu de la C-55.

_________________________________________________________________________

- Pissarra (1): Roca metamòrfica (roques que canvien de forma, formades per la modificació d'altres existentes) Roca sedimentaria sotmesa a grans pressions procedents de forces tectòniques (com seria la formació de muntanyes).
-   Fil·lita (2): Roca metamòrfica molt similar a la pissarra però amb textura ondulada. -Material calcari (3): La pedra calcària és una roca sedimentaria composta majoritariament (més del 50%) per carbonat de calci CaCO3, generalment calcita. També pot contenir petites quantitats de minerals com argiles, hematites, siderites i quars.
-  Roques sedimentàries (4): Roques formades per acumulació d'altres roques de diferents tamanys. Transportades per l'aigua, el gel o el vent, i sotmeses a accions químiques i físiques (diogènesis) que conformen els materials consolidats.

Dedicat: Als meus fills, en les seves recerques presents i futures.

Fonts
Ichn
Geocamp 
Ichn. El medi del Bages
ICGC
El Pou Digital 
El Pou Digital 
Fundación la pedrera 
El aula de història 
Blog de Camp 
Imatge: Turisme Olesa. També imatges de diferents fonts detallades en aquest apartat, amb intenció de donar un ús més aclaridor.
*Pendents imatges d'autoria pròpia.